http://espaidellibres.wordpress.com/2009/07/13/lectures-destiu-%C2%AB84-charing-cross-road%C2%BB/

Al món hi ha tres tipus de llibres: aquells que tenim guardats a les prestatgeries, aquells que tenim guardats a la memòria i aquells que tenim guardats dins el cor. En el meu cas, aquest que avui us recomano forma part de la tercera categoria… i, potser per això, no sé gaire com començar a dir-vos que aquest és un llibre que no haurieu de passar un sol dia més sense haver llegit.

Què és 84, Charing Cross Road? Per començar, millor us dic el que no és. No és una novel·la, ni tampoc un conjunt de relats, ni cap mena de llibre de ficció. No és un llibre llarg: 110 pàgines en l’edició catalana, en una tarda es llegeix. No és un llibre difícil sota cap criteri. No és un llibre amb molts personatges, ni amb una gran història, ni amb gaires canvis d’escenari. Si l’haguessim de definir de forma tradicional, diriem que és un epistolari dels de tota la vida però amb un puntet diferent: un intercanvi de correspondència entre dues persones que al principi no es coneixen i que acaben fent una amistat molt, molt especial.

L’any 1949, Helene Hanff era una jove escriptora de Nova York amb una passió molt sana: l’amor pels llibres i la lectura. Com que no tenia gaires diners, comprava llibres de segona mà. Però com que sí tenia bon gust, sovint aquests llibres no els trobava a Nova York i havia de demanar que els hi portessin de ben lluny. De vegades, de tan lluny com Londres. I així va ser com la Helene va començar a comprar llibres a la llibreria Marks & Co., situada al número 84 de Charing Cross Road, i va entablir una particularíssima correspondència comercial amb un dels dependents que hi treballaven, el molt anglès senyor Frank Doel.

Quan tot comença, Helene Hanff és una jove plena d’enginy i sense prejudicis, i Frank Doel, un llibreter seriós però amb sentit de l’humor molt british. Aquest llibre és la correspondència que aquest home i aquesta dona tan diferents entre si van creuar al llarg dels anys: res més. Comença com un intercanvi de títols i preus i acaba com una amistat meravellosa. I nosaltres tenim el privilegi de seguir l’itinerari d’aquesta relació des del seu inici atzarós fins al seu emocionant final, dues dècades després.

Hi ha un punt d’acte de voyeurisme en aquest llibre. Potser aquest sigui un més dels seus encants. El cas és que, en el seu conjunt, aquest modest intercanvi de cartes conforma un dels llibres més humans i vertaders que jo he llegit mai.

cabina teléfonica casp/pau claris