A la Xina del segle XIX, les nenes eren recloses, aïllades i sotmeses a una tortura que els havia de garantir un bon matrimoni: els embenaven els peus ajuntant-los els dits amb el taló, perquè quan fossin grans quedessin de la mida, forma i textura ideals; de set centímetres. En aquest context, a la remota proví ncia de Hunan les dones van desenvolupar el seu propi codi per poder mantenir lligams entre elles. El nushu els permetia traçar missatges als ventalls o brodar-los en mocadors i així comunicar-se de manera secreta. Amb precisió històrica i una gran càrrega lírica i emocional, Lisa See ens explica la història de dues dones que, gràcies a aquest llenguatge mantingut en secret durant milers d’anys, són capaces de trobar en l’amistat el sentit de la seva vida.

Agafat del dibachus ves a saber quan... i llegit! M'ha agradat, especialment la primera part (quina descripció dels embenatges!!!), el final sembla més escrit a corre-cuita, però resulta un bon resum de l'època i la situació de les dones.

Se'n va amb la Daisy!

Per a la Daisy

Ja tinc. Gràcies.

La part dels embenatges, per mi, és la mes colpidora. Costa de imaginar-se com podien caminar i fer totes les feines que expliquen a la història. Entenc que la referència al nushu, com a eina de comunicació devia ser innovadora en el moment d'escriure el llibre, però ara ja té un museu i per descomptat l'entrada a la wikipedia .
Suposo que això és el que passa quan es llegeixen el llibres massa tard.

Aquesta tarda li torno a la Lauriqui.

A viatjar per Altafulla!